Sobre el valor dels números i una celebració condicional

Un exemple ben curiós

Els números aspiren a ser objectius, de fet ho són. Però no passa el mateix amb l’enfocament que se’ls hi doni. No fa gaire va saltar la notícia que un poble de Catalunya va esdevenir el segon amb una renta per càpita més alta d’Espanya. És a dir que, en teoria, el ciutadà mitjà d’aquell poblet era molt més ric que el ciutadà mitjà de qualsevol altre punt del país. Quina era la causa del sobtat increment en la riquesa dels habitants del poble?

De fet, no s’havia produït cap augment significatiu en el patrimoni dels habitants, i tampoc s’havien disparat els seus ingressos. Llavors, quina motiu justificava una renta per càpita rècord? Una persona. Aparentment, algú amb molts diners havia decidit instal·lar-se en una de les cases del poble i va provocar que la renta per càpita del poble es multipliqués. Aquest és un exemple que il·lustra la idea anterior i és que, en efecte, la riquesa mitjana del poble s’havia disparat però, ben mirat, el poble no era més ric. Més enllà d’aquesta curiositat sense més importància la idea que es desprèn de l’anècdota està íntimament relacionada amb el que comentàvem abans.

Fins a quin punt un anàlisi exclusivament quantitatiu de les coses serveix per determinar l’estat d’una qüestió. Ningú nega que una índex d’analfabetisme del 5% és millor que un del 8%, però fins a quin punt en tenim prou amb això per determinar si la societat va bé? Que l’atur juvenil es redueixi està molt bé, però no és indicatiu d’una millor qualitat de vida, simplement és indicatiu d’una major quantitat d’hores de feina. I si aquestes hores són en detriment de temps d’estudi? I si denoten una situació de bombolla en un sector com ara el de la construcció, que deixarà a aquests joves a l’estacada un cop esclati?